El budisme zen és, en gran mesura, el fruit de la trobada entre el budisme indi i el taoisme xinès. Quan el budisme va arribar a la Xina, es va enfrontar a una cultura profundament marcada pel taoisme, amb conceptes com el Tao, el wu wei i l’espontaneïtat natural. Lluny de rebutjar-se, les dues tradicions es van fecundar mútuament. El budisme va aportar la seva ètica, la seva meditació i la recerca de la il·luminació; el taoisme li va transmetre la seva desconfiança cap al llenguatge conceptual, la valoració del silenci i la idea que la veritat no s’ensenya, sinó que es viu. D’aquesta fusió va néixer el chan xinès, que més tard es transformaria en el zen japonès. Així, el zen hereta del taoisme la intuïció que la saviesa sorgeix de l’experiència directa, no de l’anàlisi intel·lectual, i que el camí consisteix a fluir amb la natura en comptes de forçar-la.
