A la pràctica del Zen, la respiració (Anapanasati) és el pont que uneix el cos i la ment, allò material i allò espiritual, allò exterior i allò interior. És una activitat semivoluntària, respirem automàticament però podem modelar aquest automatisme, i la seva acció té efectes sobre el cos. Modifica els gasos al sistema circulatori i per tant al sistema nerviós i actua mecànicament sobre el ventre, fent un massatge al seu contingut, cosa que repercuteix a lhara, a uns centrimetres sota el melic.
La respiració és diafragmàtica (abdominal) en comptes de la respiració toràcica quotidiana. L’espiració és llarga i profunda, deixem anar tot l’aire fins al final, augmentant la pressió a l’hara. la inspiració següent es produeix de manera natural i espontània, sense esforç (elàstica).
En posar l’èmfasi en una espiració llarga i tènue des de l’hara, frenem les tensions i els pensaments compulsius. No busquem controlar l’aire, sinó permetre que el cos respiri a través nostre. Postura i respiració formen una unitat indissociable: una postura correcta facilita una respiració correcta, i una respiració correcta condueix a un silenci interior on l’ego finalment s’esvaeix.